martes, 27 de julio de 2010

INFANTS QUE PLOREN




Un dia qualsevol d'una tarda assolellada mentre prenc el sol, escolt una audició que lluny de ser d'algun compositor interessant, és una música d'una moda no tan nova, diguem-li de nova tendència des de fa unes desenes d'anys. Un infant de 5 anys , que viu al costat de casa meva, no para de cridar, i alhora plora per algun motiu que desconec.

De cop i volta puc escoltar una veu (la de la mare) que sense enfadar-se li està dient, al seu fill, en un to de veu suau, que reculli les seves juguetes de l'habitació. L'infant s'atura de plorar durant uns segons, per, acte seguit, continuar fent-ho més fort, amb més crits que mai i dient-li a la seva mare que no, que no ho pensa recollir. Segueix cridant i plorant, pareix posseït per algun dimoni, es nota que s'està bloquejant emocionalment i el seu estat de crispació no el deixa sortir del seu estat emocional d'angoixa , que s'està creant involuntàriament ell mateix. Percep que la mare comença a perdre els nervis, perquè ja no usa el mateix to d'abans, perquè es dirigeix a l'infant cridant-li i perquè l'amenaça que si no recull les juguetes es quedarà sense sopar.

El nin segueix ben atrapat dins la seva caparrudesa i es nega totalment a fer el que li està dient la seva mare. Pens que la cosa no va bé perquè la mediació entre l'infant i l'adult resulta molt difícil quan els dos es posen a la mateixa altura i no arriben a cap acord de manera tranquil·la. En un moment així, la serenitat de la mare i el manteniment d'una actitud de calma pot servir per aturar tota aquesta rebel·lia. És convenient utilitzar un espai de reflexió conjunta per solucionar el conflicte que s'ha generat en qüestió de segons i que l'adult no ha sabut aturar. Aquesta situació només els crearà angoixa. S'ha d'utilitzar un to de veu adequat i dirigir-se tranquil·lament als infants, des d'una actitud de respecte i sense perdre els nervis, davant aquestes situacions diàries, per ajudar a solucionar els conflictes sense crispacions.
L'espai de reflexió ha de ser acollidor, ha d'estar situat defora de l'habitació de l'infant, ja que aquesta és l'espai íntim d'ell. Es pot utilitzar el passadís, que és un espai mort que no usam i podem col·locar-hi un coixí, per fer el lloc còmode i acollidor. Es pot posar en marxa un aparell musical amb un CD per afrontar la crisi interna i per poder passar d'un estat de nervis a la calma. Per això usarem música relaxant, i quan l'infant ja estigui tranquil, podrem dialogar amb ell. Mentre no surti del seu estat d'ànim nerviós, és impossible intentar arribar a acords i a pactes.

Crec que si ho provau a casa els que teniu fills, vos serà molt útil. Com a mestra utilitz l'espai de l'estora amb un bon coixí per seure-hi, i funciona molt bé dins l'aula. Per exemple, un dia hi va haver un infant que va venir a l'escola i no volia fer feina, jo li demanava per què no tenia ganes de fer-ne i ell va contestar tirant el paper en terra i em va dir ben fort que callàs d'una vegada i cridant de forma histèrica va tirar la cadira en terra. L'infant tenia tres anys i mentre cridava el vaig intentar agafar per un braç, però va ser impossible calmar-lo, estava molt nerviós. El vaig agafar en pes i el vaig dur a l'estora, el vaig deixar pensant, però es va escapar del lloc en qüestió, el vaig tornar a agafar i sense cansar-me li deia que no es mouria d'allà fins que trobàs una solució als seus nervis. La meva perseverança va fer que l'infant quedàs assegut a l'espai de comunicació i es calmàs tot sol; una vegada calmat jo vaig començar un diàleg amb ell, vaig aconseguir que m'escoltàs, vaig fer que em miràs els ulls i sobretot li vaig fer veure que a l'escola podia fer el que volgués, que seria estimat sempre fes el que fes, però que no era necessari aquella actuació que havia fet en arribar a la classe, .sense tenir cap motiu.

No hem de permetre que els infants facin aquests tipus d'actes de rebel·lia en primer lloc perquè no els convé a ells mateixos pel seu propi benestar, i en segon lloc perquè tampoc no han nascut ensenyats i per això nosaltres els hem de mostrar el vertader camí per aconseguir la felicitat i una salut mental sana i equilibrada. Mitjançant pactes de comunicació, i comprensió fomentarem el benestar de l'infant i sobretot li donarem la seguretat que tant demana a crits, intentant que la propera vegada la demani parlant amb normalitat.

Francisca Lladonet Riera

8 comentarios:

  1. Enhorabona! M'ha agradat molt aquest escrit, primer, perquè dóna pautes, i segon, perquè transmet una extraordinària tendresa.

    Estic totalment d'acord amb tot el que dius, és veritat que l'infant necessita aquest espai de reflexió per entendre que no va bé actuant així.

    Som mare, i la veritat és que m'he trobat amb situacions crispants com aquestes, i les vegades que he fet l'esforç de relaxar-me, he aconseguit calmar-lo i ha entès que no feia el que tocava.

    ResponderEliminar
  2. Molt interessant! Ho posaré en pràctica.

    ResponderEliminar
  3. Tret de la vida i de l'experiència. Endavant Xisca!

    ResponderEliminar
  4. Gràcies per les correccions mestre Joan.

    ResponderEliminar
  5. Serafí si ho poses en pràctica te funcionarà segur.

    ResponderEliminar
  6. Antònia tu ja tens un espai que jo el vaig veure a casa teva ets un crakkk

    ResponderEliminar
  7. M'ha agradat perquè t'has posat en es lloc des nins, que són persones amb les seves raons, no menys importants que les nostres, per expressar a la seva manera el seu disconfort disregulat per la immaduresa del córtex cerebral, almenys fins als 3 anys, paciència, apagafocs, empatia i al final, molt d'amor. Un granet de sorra més en aquesta gran platja de l'educació. Gràcies, Xisca.

    ResponderEliminar