lunes, 30 de agosto de 2010

LA IMPERFECCIÓ ÉS LA MARE DE LA PERFECCIÓ


L'altre dia vaig rebre una telefonada d'una amiga. Aquesta amiga té una filla molt bonica i segons la mare ,molt rebel. Em va dir que se sentia molt culpable i que es trobava en una situació d'angoixa, perquè havia castigat la seva filla sense anar a l'aniversari de la seva millor amiga. Sentia que no havia actuat bé i em demanava la meva opinió. Segurament s'havia equivocada i tenia molts dubtes, perquè vol esser una mare perfecta i jo li vaig aclarir que la perfecció gairebé no existeix.

La vaig escoltar durant una hora, i quan va acabar de parlar li vaig donar un parell de consells, des d'una perspectiva de mestra, per veure si així se sentia millor. Li vaig dir que les mares han de saber que no hi ha mares perfectes, han de descobrir que no hi ha edat, hora o moment per començar a educar, que ho han de fer des del principi. També li vaig explicar que els fills tampoc no seran perfectes, ja que tots tenim virtuts i defectes. Els infants necessiten que els adults els posin límits i fer que els respectin és un acte d'amor, s'ha de protegir els fills i mai no se'ls ha de sobreprotegir.

Li vaig dir que ha de confiar en les seves capacitats per educar i en les de la seva filla per aprendre. Que ha d'aprendre a acceptar els seus límits i els seus errors amb l'experiència del dia a dia. Que educar ha de ser un repte, no un problema i que de la teoria a la realitat hi ha un abisme.
La meva amiga em seguia dient que sentia angoixa. Mentre em deia això, vaig pensar que per ser mare, s'ha de patir angoixa, estrès, dubtes, frustració, i li vaig dir que havia d'aprendre a diferenciar el que necessitava ella com a mare, del que necessitava la seva filla, que no podia fer content a tothom, ni al seu home, ni a la seva filla, ni als padrins, etc. Una mare no és perfecta, per tant ha d'aprendre a desconnectar de la vida familiar i dels seus fills, trobant un espai per a ella, practicant algun esport, llegint, escoltant música, anant amb amigues, delegant feines a l'home. Tot això li ho vaig comentar, perquè em deia que moltes vegades la seva família no estava d'acord amb la seva actuació.

Sobretot el que hem de fer en situacions crítiques, és aprendre a afrontar els problemes amb sentit de l'humor i contagiar aquest humor als nostres fills. S'han de relativitzar els conflictes entre pares i fills i s'han de donar eines, perquè els futurs ciutadans siguin persones adultes sanes i amb forces per viure. La imperfecció de l'educació és aprendre a no amagar les tristors, les pors, el cansament, les decepcions, però tampoc no hem de fer una exhibició dramàtica de tot això. No hi ha solucions màgiques, els problemes s'han de resoldre des de dins i no des de fora. L'autoritat de l'adult enfront als fills es pot perdre molt ràpid, i una vegada perduda costa molt recuperar-la.

I per acabar li vaig dir que així com no hi ha mares ni pares perfectes, també havia de saber que no hi ha mestres perfectes, que l'escola educa coordinament amb la família i que des de l'escola també poden ajudar i compartir les situacions educacionals dels infants. De vegades, si volem ajudar els nostres fills a ser millors persones, les mares i pares han de saber que els i les mestres poden convertir-se en els seus millors aliats.


Francisca Lladonet Riera.

lunes, 9 de agosto de 2010

LA TELEVISIÓ I ELS BEBÉS



La televisió és un mitjà de comunicació que s'usa inadequadament, quan conviuen en una casa una família amb fills. Tenint en compte que darrere la televisió hi ha interessos comercials, podrem entendre que és lògic que es facin programes adreçats als infants petits, amb la intenció de provocar-los una necessitat. Els pares, en canvi usen la televisió quan un infant no té gana o el col·loquen davant l'aparell mirant el seu programa preferit, perquè l'infant sense adonar-se s'ho mengi tot . Alguns pares i mares usen la televisió per fer dormir al seu fill o filla, mentre ells gaudeixen d'un temps sense noses, ja que quan els infants veuen la televisió, no molesten i s'acaben dormint. Darrere d'aquests interessos comercials i familiars, la televisió té uns efectes perjudicials en el desenvolupament primerenc dels nins i de les nines.

El primer que fan moltes famílies en arribar a casa seva és posar en marxa la televisió, mentre ells descarreguen la compra o es relaxen a la dutxa. A les escoles també recorren de manera quotidiana, a l'entreteniment amb els programes infantils. La idea que es té, que si un programa els agrada i els entreté és una bona cosa, s'ha de revisar. Els infants amb alteracions greus en el desenvolupament es queden fascinats mirant els anuncis, els concursos o determinats dibuixos inconvenients. Estic segura que són recursos inadequats.. Pens que només es tracta d'un bombardeig d'estímuls lluminosos i sonors que els aïllen de l'entorn real i els dificulten la comunicació amb els adults.

Mirar molt la televisió des de ben petits pot alterar el desenvolupament de l'infant, els pot fomentar passivitat, endarrerir-los el llenguatge, crear-los inquietuds, alterar-los el son i l'atenció i fer-los dependents de les pantalles.

Sé que és molt dur que els pares després d'una jornada laboral, hagin de preocupar-se pels seus fills, però és millor entretenir-los, contar-los contes, jugar amb ells a jocs constructius, socialitzar-los amb amics, dur-los a fer esport i protegir-los de la teleadicció.

La creativitat d'un infant no té límits. Ajudar-los a desenvolupar-se en edats primerenques és fer-los independents i autònoms. El més senzill i fàcil a vegades és molt perillós. La televisió en dosis petites no pot tenir cap perill.

Francisca Lladonet Riera

lunes, 2 de agosto de 2010

CANGURS DE LUXE



Un matí, mentre prenia cafè amb una amiga en un bar, he observat asseguda des de la meva cadira, com un nin deia al seu padrí que l'estimava molt. De sobte m'ha vengut a la ment que podia escriure sobre la figura dels padrins en la societat actual i he pensat en un títol que fos original, vosaltres direu si ho he aconseguit, perquè trob que els padrins són uns cangurs de luxe.

La relació que hi ha entre els néts i els padrins és molt afectiva; els padrins són uns grans protagonistes perquè s'encarreguen de cuidar-los quan els seus pares no poden. Participen en l'educació emocional de la família; quan hi ha conflictes entre fills i pares, ells sempre troben una solució al problema sense arribar a càstigs dràstics, perquè estimen de manera incondicional.

Els padrins i les padrines veuen els seus néts i nétes com una font de satisfacció, perquè amb ells ja no tenen obligacions educatives exclusives, que no vol dir que no els eduquin també de manera coordinada amb els pares. Els padrins cobreixen les necessitats dels seus néts i de les seves nétes amb responsabilitat i es converteixen en els millors cangurs, en uns cangurs de luxe, perquè són la millor companyia per als infants, perquè els donen seguretat i estimació.

Els néts i les nétes comparteixen situacions desconegudes per ells amb els padrins , també dubtes i ansietats, se senten escoltats i protegits, perquè disposen d'un adult que ha viscut molts d'anys i veu la vida des d'una altra perspectiva, que sap escoltar de manera tranquil·la i que veu les coses de manera objectiva, cosa que crea seguretat als infants.

Els contes contats pels padrins són una passada, perquè els saben narrar molt bé, relaten de manera magistral la seva experiència viscuda, projecten les seves il·lusions en els néts i les nétes, com també les seves actituds, els seus gestos, els seus hàbits, en definitiva, la seva pròpia història. Els padrins tornen a reviure el passat unint-lo al present, reviuen la seva experiència de quan eren pares, i això serveix perquè els néts interioritzin que hi ha una continuïtat de la família i acceptin que els seus pares també són humans i així s'hi poden sentir identificats.

En definitiva i com a conclusió final, recoman als padrins que juguin molt amb els seus néts, que practiquin la lectura en veu alta, que comparteixin llibres diversos i així els infants ampliaran més el seu vocabulari i els fomentaran interès per la lectura. Que facin petites excursions al parc o a la plaça del seu barri o poble, a la muntanya, a la platja, al zoo, ( si n'hi ha), a pescar si alguns entenen de pesca, a córrer amb bicicleta o a peu, a collir tàperes, etc. Que els ensenyin a jugar a jocs tradicionals, cartes, parxís, dòmino. I també a qualsevol hora del dia els poden convidar- a esser cada dia més feliços i millors persones.

Francisca Lladonet Riera