LA IMPERFECCIÓ ÉS LA MARE DE LA PERFECCIÓ

L'altre dia vaig rebre una telefonada d'una amiga. Aquesta amiga té una filla molt bonica i segons la mare ,molt rebel. Em va dir que se sentia molt culpable i que es trobava en una situació d'angoixa, perquè havia castigat la seva filla sense anar a l'aniversari de la seva millor amiga. Sentia que no havia actuat bé i em demanava la meva opinió. Segurament s'havia equivocada i tenia molts dubtes, perquè vol esser una mare perfecta i jo li vaig aclarir que la perfecció gairebé no existeix.

La vaig escoltar durant una hora, i quan va acabar de parlar li vaig donar un parell de consells, des d'una perspectiva de mestra, per veure si així se sentia millor. Li vaig dir que les mares han de saber que no hi ha mares perfectes, han de descobrir que no hi ha edat, hora o moment per començar a educar, que ho han de fer des del principi. També li vaig explicar que els fills tampoc no seran perfectes, ja que tots tenim virtuts i defectes. Els infants necessiten que els adults els posin límits i fer que els respectin és un acte d'amor, s'ha de protegir els fills i mai no se'ls ha de sobreprotegir.

Li vaig dir que ha de confiar en les seves capacitats per educar i en les de la seva filla per aprendre. Que ha d'aprendre a acceptar els seus límits i els seus errors amb l'experiència del dia a dia. Que educar ha de ser un repte, no un problema i que de la teoria a la realitat hi ha un abisme.

La meva amiga em seguia dient que sentia angoixa. Mentre em deia això, vaig pensar que per ser mare, s'ha de patir angoixa, estrès, dubtes, frustració, i li vaig dir que havia d'aprendre a diferenciar el que necessitava ella com a mare, del que necessitava la seva filla, que no podia fer content a tothom, ni al seu home, ni a la seva filla, ni als padrins, etc. Una mare no és perfecta, per tant ha d'aprendre a desconnectar de la vida familiar i dels seus fills, trobant un espai per a ella, practicant algun esport, llegint, escoltant música, anant amb amigues, delegant feines a l'home. Tot això li ho vaig comentar, perquè em deia que moltes vegades la seva família no estava d'acord amb la seva actuació.

Sobretot el que hem de fer en situacions crítiques, és aprendre a afrontar els problemes amb sentit de l'humor i contagiar aquest humor als nostres fills. S'han de relativitzar els conflictes entre pares i fills i s'han de donar eines, perquè els futurs ciutadans siguin persones adultes sanes i amb forces per viure. La imperfecció de l'educació és aprendre a no amagar les tristors, les pors, el cansament, les decepcions, però tampoc no hem de fer una exhibició dramàtica de tot això. No hi ha solucions màgiques, els problemes s'han de resoldre des de dins i no des de fora. L'autoritat de l'adult enfront als fills es pot perdre molt ràpid, i una vegada perduda costa molt recuperar-la.

I per acabar li vaig dir que així com no hi ha mares ni pares perfectes, també havia de saber que no hi ha mestres perfectes, que l'escola educa coordinament amb la família i que des de l'escola també poden ajudar i compartir les situacions educacionals dels infants. De vegades, si volem ajudar els nostres fills a ser millors persones, les mares i pares han de saber que els i les mestres poden convertir-se en els seus millors aliats.

Francisca Lladonet Riera.

LA TELEVISIÓ I ELS BEBÉS

La televisió és un mitjà de comunicació que s'usa inadequadament, quan conviuen en una casa una família amb fills. Tenint en compte que darrere la televisió hi ha interessos comercials, podrem entendre que és lògic que es facin programes adreçats als infants petits, amb la intenció de provocar-los una necessitat. Els pares, en canvi usen la televisió quan un infant no té gana o el col·loquen davant l'aparell mirant el seu programa preferit, perquè l'infant sense adonar-se s'ho mengi tot . Alguns pares i mares usen la televisió per fer dormir al seu fill o filla, mentre ells gaudeixen d'un temps sense noses, ja que quan els infants veuen la televisió, no molesten i s'acaben dormint. Darrere d'aquests interessos comercials i familiars, la televisió té uns efectes perjudicials en el desenvolupament primerenc dels nins i de les nines.

El primer que fan moltes famílies en arribar a casa seva és posar en marxa la televisió, mentre ells descarreguen la compra o es relaxen a la dutxa. A les escoles també recorren de manera quotidiana, a l'entreteniment amb els programes infantils. La idea que es té, que si un programa els agrada i els entreté és una bona cosa, s'ha de revisar. Els infants amb alteracions greus en el desenvolupament es queden fascinats mirant els anuncis, els concursos o determinats dibuixos inconvenients. Estic segura que són recursos inadequats.. Pens que només es tracta d'un bombardeig d'estímuls lluminosos i sonors que els aïllen de l'entorn real i els dificulten la comunicació amb els adults.

Mirar molt la televisió des de ben petits pot alterar el desenvolupament de l'infant, els pot fomentar passivitat, endarrerir-los el llenguatge, crear-los inquietuds, alterar-los el son i l'atenció i fer-los dependents de les pantalles.

Sé que és molt dur que els pares després d'una jornada laboral, hagin de preocupar-se pels seus fills, però és millor entretenir-los, contar-los contes, jugar amb ells a jocs constructius, socialitzar-los amb amics, dur-los a fer esport i protegir-los de la teleadicció.

La creativitat d'un infant no té límits. Ajudar-los a desenvolupar-se en edats primerenques és fer-los independents i autònoms. El més senzill i fàcil a vegades és molt perillós. La televisió en dosis petites no pot tenir cap perill.

Francisca Lladonet Riera

CANGURS DE LUXE

Un matí, mentre prenia cafè amb una amiga en un bar, he observat asseguda des de la meva cadira, com un nin deia al seu padrí que l'estimava molt. De sobte m'ha vengut a la ment que podia escriure sobre la figura dels padrins en la societat actual i he pensat en un títol que fos original, vosaltres direu si ho he aconseguit, perquè trob que els padrins són uns cangurs de luxe.

La relació que hi ha entre els néts i els padrins és molt afectiva; els padrins són uns grans protagonistes perquè s'encarreguen de cuidar-los quan els seus pares no poden. Participen en l'educació emocional de la família; quan hi ha conflictes entre fills i pares, ells sempre troben una solució al problema sense arribar a càstigs dràstics, perquè estimen de manera incondicional.

Els padrins i les padrines veuen els seus néts i nétes com una font de satisfacció, perquè amb ells ja no tenen obligacions educatives exclusives, que no vol dir que no els eduquin també de manera coordinada amb els pares. Els padrins cobreixen les necessitats dels seus néts i de les seves nétes amb responsabilitat i es converteixen en els millors cangurs, en uns cangurs de luxe, perquè són la millor companyia per als infants, perquè els donen seguretat i estimació.

Els néts i les nétes comparteixen situacions desconegudes per ells amb els padrins , també dubtes i ansietats, se senten escoltats i protegits, perquè disposen d'un adult que ha viscut molts d'anys i veu la vida des d'una altra perspectiva, que sap escoltar de manera tranquil·la i que veu les coses de manera objectiva, cosa que crea seguretat als infants.

Els contes contats pels padrins són una passada, perquè els saben narrar molt bé, relaten de manera magistral la seva experiència viscuda, projecten les seves il·lusions en els néts i les nétes, com també les seves actituds, els seus gestos, els seus hàbits, en definitiva, la seva pròpia història. Els padrins tornen a reviure el passat unint-lo al present, reviuen la seva experiència de quan eren pares, i això serveix perquè els néts interioritzin que hi ha una continuïtat de la família i acceptin que els seus pares també són humans i així s'hi poden sentir identificats.

En definitiva i com a conclusió final, recoman als padrins que juguin molt amb els seus néts, que practiquin la lectura en veu alta, que comparteixin llibres diversos i així els infants ampliaran més el seu vocabulari i els fomentaran interès per la lectura. Que facin petites excursions al parc o a la plaça del seu barri o poble, a la muntanya, a la platja, al zoo, ( si n'hi ha), a pescar si alguns entenen de pesca, a córrer amb bicicleta o a peu, a collir tàperes, etc. Que els ensenyin a jugar a jocs tradicionals, cartes, parxís, dòmino. I també a qualsevol hora del dia els poden convidar- a esser cada dia més feliços i millors persones.

Francisca Lladonet Riera

INFANTS QUE PLOREN

Un dia qualsevol d'una tarda assolellada mentre prenc el sol, escolt una audició que lluny de ser d'algun compositor interessant, és una música d'una moda no tan nova, diguem-li de nova tendència des de fa unes desenes d'anys. Un infant de 5 anys , que viu al costat de casa meva, no para de cridar, i alhora plora per algun motiu que desconec.

De cop i volta puc escoltar una veu (la de la mare) que sense enfadar-se li està dient, al seu fill, en un to de veu suau, que reculli les seves juguetes de l'habitació. L'infant s'atura de plorar durant uns segons, per, acte seguit, continuar fent-ho més fort, amb més crits que mai i dient-li a la seva mare que no, que no ho pensa recollir. Segueix cridant i plorant, pareix posseït per algun dimoni, es nota que s'està bloquejant emocionalment i el seu estat de crispació no el deixa sortir del seu estat emocional d'angoixa , que s'està creant involuntàriament ell mateix. Percep que la mare comença a perdre els nervis, perquè ja no usa el mateix to d'abans, perquè es dirigeix a l'infant cridant-li i perquè l'amenaça que si no recull les juguetes es quedarà sense sopar.

El nin segueix ben atrapat dins la seva caparrudesa i es nega totalment a fer el que li està dient la seva mare. Pens que la cosa no va bé perquè la mediació entre l'infant i l'adult resulta molt difícil quan els dos es posen a la mateixa altura i no arriben a cap acord de manera tranquil·la. En un moment així, la serenitat de la mare i el manteniment d'una actitud de calma pot servir per aturar tota aquesta rebel·lia. És convenient utilitzar un espai de reflexió conjunta per solucionar el conflicte que s'ha generat en qüestió de segons i que l'adult no ha sabut aturar. Aquesta situació només els crearà angoixa. S'ha d'utilitzar un to de veu adequat i dirigir-se tranquil·lament als infants, des d'una actitud de respecte i sense perdre els nervis, davant aquestes situacions diàries, per ajudar a solucionar els conflictes sense crispacions.

L'espai de reflexió ha de ser acollidor, ha d'estar situat defora de l'habitació de l'infant, ja que aquesta és l'espai íntim d'ell. Es pot utilitzar el passadís, que és un espai mort que no usam i podem col·locar-hi un coixí, per fer el lloc còmode i acollidor. Es pot posar en marxa un aparell musical amb un CD per afrontar la crisi interna i per poder passar d'un estat de nervis a la calma. Per això usarem música relaxant, i quan l'infant ja estigui tranquil, podrem dialogar amb ell. Mentre no surti del seu estat d'ànim nerviós, és impossible intentar arribar a acords i a pactes.

Crec que si ho provau a casa els que teniu fills, vos serà molt útil. Com a mestra utilitz l'espai de l'estora amb un bon coixí per seure-hi, i funciona molt bé dins l'aula. Per exemple, un dia hi va haver un infant que va venir a l'escola i no volia fer feina, jo li demanava per què no tenia ganes de fer-ne i ell va contestar tirant el paper en terra i em va dir ben fort que callàs d'una vegada i cridant de forma histèrica va tirar la cadira en terra. L'infant tenia tres anys i mentre cridava el vaig intentar agafar per un braç, però va ser impossible calmar-lo, estava molt nerviós. El vaig agafar en pes i el vaig dur a l'estora, el vaig deixar pensant, però es va escapar del lloc en qüestió, el vaig tornar a agafar i sense cansar-me li deia que no es mouria d'allà fins que trobàs una solució als seus nervis. La meva perseverança va fer que l'infant quedàs assegut a l'espai de comunicació i es calmàs tot sol; una vegada calmat jo vaig començar un diàleg amb ell, vaig aconseguir que m'escoltàs, vaig fer que em miràs els ulls i sobretot li vaig fer veure que a l'escola podia fer el que volgués, que seria estimat sempre fes el que fes, però que no era necessari aquella actuació que havia fet en arribar a la classe, .sense tenir cap motiu.

No hem de permetre que els infants facin aquests tipus d'actes de rebel·lia en primer lloc perquè no els convé a ells mateixos pel seu propi benestar, i en segon lloc perquè tampoc no han nascut ensenyats i per això nosaltres els hem de mostrar el vertader camí per aconseguir la felicitat i una salut mental sana i equilibrada. Mitjançant pactes de comunicació, i comprensió fomentarem el benestar de l'infant i sobretot li donarem la seguretat que tant demana a crits, intentant que la propera vegada la demani parlant amb normalitat.

Francisca Lladonet Riera

L'EDUCACIÓ EMOCIONAL FA CRÉIXER ELS INFANTS

La relació que hi ha entre les emocions i l'aprenentatge pot ajudar al desenvolupament saludable de tots els infants. Els més vulnerables des del punt de vista emocional, també aprenen sense deixar d'ensenyar els continguts curriculars bàsics.

L'escola pot ser saludable en la vida d'un infant si té en compte les emocions dels infants més sensibles i vulnerables i els fa participar ajudant-los en tot moment per avançar en els seus aprenentatges més dificultosos. L'escola també pot ser factor de risc, si no té en compte la vulnerabilitat emocional dels infants i només percep l'educació dels alumnes ensenyant el que està prescrit en la programació. Per exemple, quan alumne arriba a l'escola amb un problema emocional no resolt, la mestra ha de ser suficient flexible per canviar els continguts curriculars.
Per aprendre cal comptar amb la seguretat de l'adult i la seva sensibilitat, ha d'estimular l'exploració i les ganes d'aprendre dels infants i també ha de ser un refugi de les emocions i de les dificultats que puguin tenir. En aquest cas, interromprà les classes davant qualsevol problema que presenti un infant.
L'infant per seguir endavant amb els seus aprenentatges s'ha de sentir únic i irrepetible dins l'aula, ha de tenir bones relacions amb els adults, ha d'aprendre a controlar les seves pròpies emocions i autoregular-se, atrevir-se a explorar i pensar, i això només serà possible si té uns adults al voltant que creuen en ell i en el que pugui fer en la seva vida diària, que se senti respectat i escoltat, és a dir, que es consideri valorat com un ésser humà que té sentiments, intencions i desitjos; d'aquesta manera l'infant redueix l'angoixa i afronta millor les seves incerteses.
Els mestres ajudarem en el desenvolupament de les emocions de l'infant si anam més enllà de les obligacions que implica tota programació i ens centram en els infants que tenim dins la classe, fet que segurament suposarà fer canvis en el currículum.
S'ha de tractar els alumnes i s'ha de ser conscient que es troben en una etapa de desenvolupament molt important, i si tenen dificultats se'ls ha d'ajudar sempre, estar per ells sense que se n'adonin, observar-los en tots els moments del dia, i avançar-nos als seus problemes quan alguna cosa no va bé i no ho saben expressar, se'ls ha de deixar que siguin ells, sempre que sigui possible que cerquin les seves pròpies solucions als petits conflictes diaris.
En el tractament de cada infant, s'ha de tenir en compte la informació de la família i el seu passat en relació a la seva experiència viscuda, per poder ajudar-lo a defensar-se en les seves actuacions amb altres infants. Comprendre i entendre les situacions que creen malestar a qualsevol nin o nina és una passa molt important cara a establir una comunicació positiva. Se'ls ha de fomentar l'autoestima i per això s'han d'introduir canvis en la seva manera de veure's i en la manera de ser vist pels altres,qüestió imprescindible per evitar malalties.
L'educació tracta de formar alumnes que es convertiran en el dia de demà en persones adultes, en ciutadans i ciutadanes preparats per fer un món on sigui més agradable viure.

Francisca Lladonet Riera

MANCANCES A L'EDUCACIÓ INFANTIL

L'etapa d'educació infantil que va des dels zero als sis anys està totalment abandonada per part de l'Administració. Només l'etapa de 3 a 6 anys es troba parcialment atesa a l'escola pública i encara té moltes mancances. Amb la LOE no s'ha canviat res que faci millorar aquesta etapa educativa, i la llei ens parla de capacitats que han de desenvolupar els infants en l'etapa d'educació infantil, que quan els mestres intentam dur a la pràctica, no trobam realment un suport social ni familiar.
La no obligatorietat d'aquesta etapa, la converteix en una mica increïble, vulnerable, fràgil, la qual ni els pares ni alguns educadors es prenen seriosament. Vull dir que en una fase on els infants de 0 a 6 anys han de viure moments intensos, en els quals se'ls escolti de manera adequada, hi ha d'haver pocs alumnes a les classes. S'han de tenir molts de recursos a l'abast, pocs alumnes per aula per poder-los observar i atendre correctament en tots els moments en què et sol·licitin.
Va sent hora que el període dels 0 als 3 anys sigui gratuït i accessible a totes les famílies, que es puguin crear escoles públiques on l'existència d'aquesta etapa sigui real.
Els 0-3 anys és l'etapa més important de la vida d'un infant i actualment també la més desprotegida. Que no sigui una etapa d'educació obligatòria fa que els infants siguin absentistes i que els encarregats d'assumptes socials no puguin fer res amb aquests infants que uns dies vénen, i d'altres no, perquè com que no els passa res i les famílies ho saben, això fa que l'educació no es pugui prendre seriosament, ni per part dels pares ni per part dels qui educam.
S'ha de tenir en compte que els infants de 3 anys que s'escolaritzen a l'escola pública, alguns vénen de guarderia, i d'altres mai no han estat dins una escoleta ni han compartit la vida amb ningú més que no siguin els propis de la família, llavors això crea dins les aules una adaptació molt difícil, i molt diversa, cosa que fa que una mestra no pugui atendre tots els infants. Posaré un exemple: ens trobam en el mes de setembre a punt de començar les classes, dins l'aula hi ha 27 alumnes, més una nina amb discapacitat motora i psíquica, i durant el temps d'adaptació (una setmana) els atendran dues mestres, una més 1 i una mestra tutora. Els infants arriben a l'escola, entren tots de cop, sense miraments, sense compassió, n'hi ha alguns que entren i se'n van directament a les juguetes sense saludar ni mirar-nos a la cara; l'únic que volen és jugar perquè és el primer que veuen, i aprofiten el moment en què els que ploren reben totes les atencions de les mestres que hi ha dins l'aula, ja que molts ni es volen desferrar dels pares i els has d'ajudar. N'hi ha que peguen puntades de peu i els has de calmar, d'altres se'ns escapen i els has d'anar a cercar, d'altres que s'aïllen i ploren per dedins però tampoc s'acosten a l'adult.
Realment són molts de nins i nines per aula però els únics que són atesos són els infants que ploren, perquè mostren senyals de malestar, però es queden desatesos els infants que juguen i no ens podem comunicar amb ells per donar-los la benvinguda i això és molt trist; tampoc no podem conversar amb ells sobre el que estan fent o demanar-los a què juguen, perquè els que ploren no ens deixen anar a cap altre lloc, ja que d'una manera ben clara ens absorbeixen fins a esgotar-nos.
N'hi ha que no creen cap problema però que també volen que els atenguis i ho demostren aïllant-se de tots. Després queda la nina de NESE que plora i crida, i nosaltres sense donar l'abast. Això et crea malestar, veus que hi ha infants que et necessiten i no pots arribar a ells, i així dia rere dia fins que arriba Nadal, l'alabat Nadal i a la fi les mestres descansam. Però després de Nadal els infants tornen a venir com el primer dia de setembre, i això esgota. En una etapa on hi hauria d'haver menys alumnes i més mestres, passa al contrari, és un món a l'inrevés, en què les mestres ens angoixam, en passam un fum i això ningú no ho veu, només ho sabem les qui ho vivim. Quan arribam a casa nostra, l'únic que no volem sentir són renous, ni televisió, ni que ningú no ens comenti res, només volem descans i pau, a algunes ens fuig fins i tot la gana.
Va sent hora que aquesta etapa sigui obligatòria i pugui oferir una educació de qualitat.I que no es vegi com una etapa on es tanquen els infats dins l'aula i ja t'apanyaràs. Necessitam suport de la conselleria, de la mateixa escola, de la família i de tota la societat.



FRANCISCA LLADONET RIERA

DANNY LEIVA

ENTRA I ESCOLTA, UN NOU CANTANT QUE VA ESTAR ENTRE LES LLISTES D'EUROVISIÓ I NO TÉ RES A VEURE AMB NA CARMELE...

FEIS UNA ACCIÓ CÍVICA, GRÀCIES.

Si us plau, feu una acció cívica.

Gràcies.

Feu el que demana el correu, si us sembla, no costa res i ,sincerament, és una pena que es perdin accions que ajudin a no fer desaparèixer una llengua, sigui la que sigui, independentment dels ideals de cadascú.
Gràcies.

Ja ho veureu, entreu a la pàgina web del Parlament Europeu i cliqueu a la pestanya del català; després reenvieu el correu. Si la visita molta gent, no eliminaran la versió catalana!
Web del Parlament Europeu:

http://www.europarl.cat/

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable del web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial.

Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües europees, moltes de les quals amb molt menys parlants que el català, el Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer-ne tancar la versió catalana. Si fins ara no s'ha tancat és simplement perquè s'han quedat sorpresos de les moltes visites que ha rebut. Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació als vostres contactes: quantes més visites rebi, més possibilitats hi ha que s'ho repensin!.

Llengües com el letó, l'estonià, el finès o l'eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants i essent la desena llengua europea en importància, no té cap reconeixement en l'àmbit europeu.

CRIDEN A URGÈNCIES PERQUÈ EL PORTIN A UN BAR CURIÓS CURIÓS HAHAHAHHAHAHAHAHAHA

Un home de Florida crida a urgències perquè el portin a un bar

Oldsmar, Florida (Estats Units).- Un home va trucar al servei telefònic d'urgències a Florida dient que l'havien colpejat i atacat a trets, esperant que el seu conte li valgués un viatge gratuït a un bar, van dir les autoritats.

En canvi, Gregory Oras va ser acusat d'ús indegut del telèfon 911 i agressió a un policia.

L'informe policial diu que Oras, de 37 anys, va trucar tres vegades al 911 abans de ser arrestat dimarts a la matinada a Oldsmar, al nord-oest de Tampa. Al trucar, va dir que tenia el nas fracturat i les orelles sagnants i a més va assegurar que l'estaven atacant a trets.

Les autoritats diuen que el que volia era ser transportat a un altre bar.

L'informe afegeix que Oras va ventar puntades de peu als genolls d'un policia del comtat de Pinellas i que van usar una pistola atordidora de descàrregues elèctriques per reduir-lo.

El registre policial en línia indica que està a la presó de Pinellas però no indica si té un advocat.

FER L'AMOR DINS L'ESGLÈSIA ES PAGA BEN CAR.

Cessat un policia alemany per fer l'amor dins l'església durant la missa de Cap d'Any

Berlín.- Un policia de la regió alemanya de Baviera, la identitat del qual no ha estat facilitada, ha estat suspès després de ser sorprès quan feia l'amor amb una dona durant la missa de Cap d'Any.

Un portaveu de la policia bavaresa ha anunciat avui la suspensió de l'agent de 26 anys que va ser sorprès quan es desfogava sexualment amb una amiga al cor de la parròquia barroca de la petita localitat bavaresa de Rennertshofen.

Una dona que va pujar fins al cor va enxampar la parella després que els 25 feligresos que assistien a l'ofici religiós escoltessin uns incessants i inequívocs gemecs de plaer procedents de les altures de l'església.

Malgrat que la parella va abandonar corrents el temple, l'agent va poder ser reconegut per diversos testimonis, mentre que la seva acompanyant femenina no ha estat identificada, ja que es va cobrir la cara amb una caputxa.

Nikolaus Maier, rector de l'església de Rennertshofen, ha presentat una denúncia per "alteració d'un ofici religiós" i ha condemnat posteriorment en un sermó "com és de lamentable que algú perdi les maneres fins a arribar a aquest punt"

Acudit GUAY

CIRCUS ADMIRAU AQUEST VIDEO ÉS UNA PASSADA

Els reis de l'Orient.

Aquesta és una reflexió que vaig provocar amb infants de 5 anys, punyeteros, i molt pillastres, i ara us en cont la història que és ben bonica.
Alumne qualsevol - Profe, els reis de l'Orient duen moltes coses, i per a tu també?
Profe- Per a mi també, supòs que sí, i per què em preguntes aquestes cosetes alumne x?
Alumne qualsevol- Per què nosaltres hem escrit la carta però tu no profe.
Profe- Ostres és veritat, m'ajudes a escriure la meva carta als reis mags¿?
Alumne qualsevol- Sí, però jo no sé escriure tant com tu profe.
Profe- doncs entre tots l'escriurem a la pissarra.

Va anar així de bé, escrivirem la carta entre tots a la pissarra, i no tenien més preocupació que que demanaria jo als meus reis de l'Orient.
Una altra preocupació fou que un infant amb digué, que si venien els reis a peu o amb cotxe, i ells sols varen reflexionar que podrien arribar aquest any pel carril bici, així estalviarien benzina, i sobretot no hi hauria contaminació mentre venien, serien uns reis ben naturals, com han de ser.
I jo propòs a la senyora Aina Calvo, enlloc de seguir enganant als infants que arriben els reis en vaixell o amb avió¿? perquè no els feim venir pel carril bici amb bicicletes llogades i així estalviam de tot i més¿? seria una forma de fer veure als infants que encara que venguin carregats poden seguir estalviant pedalejant i fent exercici físic que tanta falta ens fa a tots.
Bon debat a les escoles, els reis que segueixen essent màgics, perquè la magia no s'ha de perdre mai, però també que facin alguna cosa pel medi ambient i venguin a peu o amb bicicleta, no està malament no? uns dinerets que s'estalvia l'ajuntament de Palma.

Òmnium reacciona contra el polèmic editorial anticatalanista de La Vanguardia

Òmnium reacciona contra el polèmic editorial anticatalanista de La Vanguardia
Quan ja ha passat més d'una setmana del fatídic 24-S de La Vanguardia, encara continuen les reaccions a l'editorial "Eso no es catalanismo", una peça escrita amb tanta agressivitat que va deixar de pedra molta gent. Ara és Òmnium Cultural qui ha difós una carta al director sobre el tema, i que el rotatiu dels Godó es nega a publicar. Cliqueu a (llegir més) per veure la carta.

Òmnium Cultural expressa la seva opinió respecte l'editorial de La Vanguardia "Eso no es catalanismo"
Davant l'editorial de La Vanguardia del 24 de setembre, Òmnium Cultural ha fet arribar una carta al director del mitjà en la qual mostra el seu malestar. Com que no s'ha publicat, us fem arribar, pel vostre coneixement, la versió ampliada de la citada carta.

La Vanguardia canvia? Torna Galinsoga?

La Vanguardia ha estat tradicionalment un diari d'una moderació calculada, apresa a cop d'experiència, de vegades amarga. Aquesta habilitat li ha permès de superar tota mena de règims i canvis polítics des que va ser fundat l'any 1881. I aquesta característica pot explicar també, en bona mesura, que sensibilitats diferents i fins i tot oposades s'hi identifiquin i l'hagin convertit en el diari de referència a Catalunya. Per això resulta tan estrany que en els darrers mesos el diari fundat per Don Carlos i Don Bartolomé Godó hagi caigut en el parany de l'extremisme. Un extremisme
unidireccional que només té com a objectiu desprestigiar i desgastar el sobiranisme catalanista.

Paradoxalment, La Vanguardia no utilitza ni les mateixes armes ni la mateixa contundència per denunciar el nacionalisme radical espanyol que distorsiona cada dia la realitat catalana, tot projectant-ne una visió esbiaixada i que pretén reduir les característiques que defineixen Catalunya al mer regionalisme inofensiu o al folklore. Sovint, davant d'aquesta ideologia excloent, La Vanguardia es mostra comprensiva i fins i tot submisa.

L'agressivitat desbocada de l'editorial que el diari va publicar el dilluns dia 24 de setembre ha sorprès de manera desagradable molts dels lectors de La Vanguardia. Amb el títol "Això no és catalanisme", l'editorial pretenia deixar en evidència "un sobiranisme de tall maniqueu sovint maleducat i feridor, que enverina les relacions de Catalunya amb la resta d'Espanya". Dins aquest moviment, que el diari propietat del comte de Godó qualificava com "de vol gallinaci", l'editorialista hi incloïa i insultava persones perfectament identificables.

Els pretesos arguments de La Vanguardia esquitxen amb vehemència tot allò que es mou en el món del catalanisme i no agrada als seus editorialistes. Els fantasmes que sovint planen sobre la informació habitual del diari adquireixen en aquest editorial la categoria d'objectiu. Tot el que a parer de La Vanguardia no és nacionalment correcte queda estigmatitzat: des de la "imparcialitat" dels mitjans públics de la Generalitat, que queden definits com a "antimadridistes" i excessivament

"barcelonistes", fins al presumpte menyspreu que pateixen els catalans que parlen castellà; des de la hipotètica permissivitat atribuïda a Convergència i Unió i a Esquerra Republicana davant la violència independentista fins al mapa del temps de TV3, que en l'editorial no es veu com el domini lingüístic ni com l'àrea de cobertura del canal català, sinó com un deliri imperialista que ataca "el sentiment massiu dels valencians". Els valencians rebutgen massivament la unitat de la llengua catalana?

L'editorial de La Vanguardia del dia 24 és un excés, un torrent de radicalitat que ataca el catalanisme que senzillament els molesta. Els altres catalanismes mereixen només la burla o la condemna. Però, quants lectors del rotatiu s'hi identifiquen i s'han sentit agredits amb aquest atac?

Sembla com si ara el diari hagués recuperat el vell discurs de Galinsoga, el seu exdirector. Per això, convindria que tots els lectors o subscriptors que rebutgen aquest sectarisme agressiu ho facin saber als responsables del rotatiu.
- Anar al web d'Òmnium Cultural

Le ruego hable en español

Vota
Resultat:
0 vots
Política
Redacció BCN | Actualitzat el 05/10/2007 a les 08:02h
«Le ruego que se exprese usted en español»
La magistrada Ana Ingelmo, presidenta de la sala que jutja el crim del jove berguedà Joan Isanta, va obligar ahir David Permanyer, un dels testimonis, a declarar en castellà perquè alguns dels acusats van dir que no entenien el català.
Tot i les protestes dels advocats de l'acusació particular, la jutgessa va sentenciar que el dret dels acusats a entendre la declaracio era superior al de l'elecció de llengua per part dels testimonis. "Por favor -va dir Ingelmo-, le ruego que se exprese usted en español porque los acusados no entienden el catalán".

La decisió ha estat contestada des de diversos àmbits, inclosa la consellera de Justícia, Montserrat Tura, perquè es considera que vulnera lleis vigents. A la sessió d0'avui divendres, hi haurà intèrprets.

Alfons López Tena, membre del Consejo General del Poder Judicial, ha declarat que Ingelmo hauria vulnerat la Llei Orgànica del Poder Judicial, l'Estatut de Catalunya, la Llei de Normalització Lingüística i la Carta Europea de les Llengúes, d'entrada. Segons López Tena, la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) hauria de querellar-se immediatament contra Ingelmo per aquesta sèrie d'infraccions.

La consellera Tura va anunciar que trametrà una queixa a la presidenta del TSJC, Maria Eugènia Alegret per evitar que es repeteixin casos com aquest. Un portaveu de l'associació Juristes per la Llengua ha acusat Ingelmo de "violemntar la llei", i va rebutjar l'argument que els acusats no entenien el català.

La situació no té res d'extraordinari perquè passa molt sovint als jutjats del nostre país, sense que transcendeixi. La majoria de les vegades queda en res perquè les parts afectades s'estimen més callar i no plantar cara al jutge de torn, "no fos cas que ens agafés de cap d'esquila".

El que compta és el fons real de l'actitud d'Ingelmo: que els qui parlen català són una mena de tribu índia marginal i que el seu dret a l'ús de la llengua pròpia pot ser conculcat per qualsevol circumstància insignificant que surti al pas. La jutgessa va decidir pel seu compte que els testimonis "no tienen dificultades para expresarse en español".

L'ús del català seria, doncs, una inclinació "estranya" que conserven alguns recalcitrants als qui, en virtut d'interessos superiors, es pot fer parlar en una altra llengua. Actuacions com les d'Ingelmo demostrarien que en 30 anys no ha canviat gaire res en aquest Estat pel que fa a l'assumpció de la plurinacionalitat per part dels seus funcionaris.